Les línies negres de Mondrian

Als estudiants d'art se'ls exhibeixen com a exemples d'harmonia cromàtica els famosos quadres de Mondrian; i se'ls insta a canviar algun color perquè es donin compte (si realment s'adonen) que acaben de trencar aquesta harmonia tan treballosament buscada. I els estudiants, afanosos, busquen la relació entre colors i formes, intentant assir aquesta coordinació que sembla casual i que, tanmateix, també sembla única, com si no hi hagués cap altra manera d'aconseguir-la que la que tenen davant. I, de vegades, només de vegades, algú repara en les línies negres que separen els rectangles acolorits; en les línies negres, del mateix gruix, que realment habiliten aquesta empàtica harmonia entre colors.

Nosaltres, en la nostra activitat immobiliària diària, ens sentim, precisament, aquestes línies negres; les que suposen la unió entre colors i interessos diferents (venedor i comprador, per exemple); les que emmarquen aspectes i formes diferents d' una forma homogènia. Ens sentim part de l'esforç per aconseguir la coordinació d'interessos i colors; part de la negociació necessària perquè l'objectiu final ens resulti (bellament) assumible.

És clar, amb tot, que es tracta d'una forma de veure-ho; però d'una forma bella, a la fi. Creiem en la bellesa de la nostra professió: difícil, perquè intenta conciliar interessos contraposats, colors que no semblen coordinar inicialment; àrdua, perquè la simplicitat de la solució final, de l'acord, de la negociació, requereix molt, moltíssim esforç; compromesa, perquè posem en solfa el nostre temps i activitat per aconseguir l'harmonia entre voluntats que no són parells.

Som línies negres en l'activitat immobiliària. I existim, precisament, per emmarcar els més bonics colors de les millors operacions immobiliàries.